FLORÈNCIA ÉS DIU SERGI CINCA. (MARATÓ)

CRÒNICA D’UN DIA D’ESFORÇ I PATIMENT 42km 192m FLORÈNCIA
6.30 sona el despertador i em vesteixo ràpidament, ja ho tinc tot a punt de la tarda anterior.
7:45 esmorzar amb la resta de la colla: els germans Esquius, el Miqui,… en total, 7 tots de Súria menys jo.
8.15 marxem cap a l’entrega de la bossa del guarda-roba, retallem 15’ el temps previst i no em dona temps de prendre’m el te, però tota la resta dins les previsions sí.
8:25 arribem al guarda-roba, entreguem la bossa, acabem d’ultimar els detalls, vaselina, crema escalfadora, bossa de plàstic,… en principi no plou, el temps s’aguanta,… pot ser un dia perfecte,… o no
8.30 arribem en bus com pollastres a la sortida quasi una hora abans i comença a ploure, em puc prendre el te que em faltava i quan queden 45’ l’ultima barreta abans de començar, d’aquí a la sortida només aigua, la que bec i la que plou, plou cada vegada més i tots els corredors es refugien sota unes carpes i sota els monuments, estem gairebé 1h parats tremolant de fred, esperant que donin la sortida i sense poder escalfar ni estirar, primer entrebanc, quan queden 10 minuts tothom surt del seu cau i anem al calaix que en toca de sortida: corredors entre 2h.30 i 3h i ens trobem en la segona gran sorpresa: la gent s’ha colat i no podem entrar al nostre calaix, cada vegada tenim més fred, tots amb els plàstics, intentem anar al calaix de més endavant, amb els d’elit, però l’organització ens fa fora ja que no fem cara de keniates i ens miren el dorsal. De res serveixen les explicacions que els donem i ens diuen que tornem enrere al nostra calaix que no podem entrar perquè gent que li tocava més enrere s’ha colat-
Queden 5 minuts i els corredors que estan dins la marabunda de gent comencen a tirar bosses i jerséis cap a fora que ens cauen a sobre, com si allò no fos per nosaltres, l’Alfons no pot més amb el fred i agafa un jersei vell de llana del terra que han tirat i se’l posa, que el durà els 5 primers kilòmetres. Al final donen la sortida i la gent es comença a moure, nosaltres empenyem des de fora i intentem entrar com més endavant millor. El Miki i l’Alfons tenen una mica més de sort i comencen més endavant el Ramon i jo més enrere, resultat: els 3 primers quilòmetres que eren en baixada i havien de ser ràpids els comencem caminant i ens surten al final a 4’45”!, anem tant a poc a poc que el Ramon té temps de pixar mentre corre i els italians van rient mentre jo li demano que se’m pixi a sobre a veure si m’escalfo, el promig no és gens bo, la gent es comença a desembussar i aconseguim fer els dos següents quilòmetres a 4’/km fent la segona cosa que no s’ha de fer en una marató: canvis de ritme, de direcció, pujades i baixades de voreres, … tot el que sigui per avançar posicions i poder córrer al nostre ritme.
Al kilòmetre 5 avancem a la llebre de 3h 15’ no gaire bé si vull fer 2’45”, per no dir impossible, per fi trobem espai i fem la tercera cosa que no s’ha de fer en una marató, en 4km un parcial entre 3’40” i 3’45” segons el kilòmetre, però és clar, no tenim elecció. Abans del kilòmetre 10 avancem a la llebre de 3h, ja hem recuperat bastant però encara ens queda, afluixem una mica perquè estem agarrotats i passem els 10km en 39’41”, els 15km en 59’ i la mitja per sota de 1h 23’, hem recuperat bastant, però això es paga en una marató normal, imagineu-vos plovent amb el fred, el Ramon em comenta que està ben agarrotat, que ens oblidem de marques, que ja ni haurà més de maratons, sóc conscient del què diu, però què hem de fer, … seguir amb el suïcidi o plegar,… decideixo seguir patint.
Al km 25 el Ramon es torna a parar a pixar, li dic que segueixo, si paro se m’acaba la cursa, em diu que segueixi que ja m’atraparà, de ben segur que ho farà, és un crak: farà 50 tacos i la ultima marató la va fer amb 2h 38’. Km 28 m’espera la Xurri (la meva dona) que em dona una ampolla amb recuperador muscular, faig uns quants glops i la comparteixo amb els 2 italians que em fan companyia, ells m’ho agraeixen, semblen més tocats que jo, però són veterans,… i això és un grau de més. Efectivament al km 30 al mateix tems que els italians se m’escapen em trobo al Miki, que ha petat del sobreesforç de voler superar la seva marca (2h 40’) un altre crak i em diu que ell ja va a acabar-la. Intento continuar al mateix ritme, km 36 no trobo el mur, ja fa molts kilòmetres que el porto a sobre, aquí em menjo l’últim gel i això que en portava de més, al 38 el Ramon m’atrapa tal i com m’havia promès i m’anima a seguir dient que encara estava en temps de marca, miro el rellotge i calculo: 2h 47’..2h49’.. no ho sé, estic fet pols, si paro tampoc podré arribar caminant,… km 40 estic arribant com puc, promig de 4’ 20” en aquests darrers 2 km i veig que estic en tems de marca 2h 49’ 36” en un altra ocasió, haguera afluixat, tant fa intentar millorar la marca en pocs segons si buscava una marca bastant inferior, però és en aquest moment que me’n recordo de la persona que el dia que em van dir que havia tingut un accident li dedicaria la meva segona marató: el SANTA, és clar, quan li vaig comunicar ja us imagineu que em va dir” em fa molta il·lusió, però si me la dediques a mi has de fer marca!” li ho vaig prometre, queda menys d’1 km i apreto les dents (ja que les cames no puc) i intento accelerar fins a creuar la meta. Paro el crono: 2h 49’ 03” i penso: va per tu SANTA!
No puc caminar, l’Alfons i el Ramon m’ajuden a posar la manta tèrmica, o em porten menjar i veure i la Xurri em va a buscar la bossa, la sogra em cuida com si fos el seu fill i m’acompanyen a l’hotel a dutxar-me, hem d’anar a l’aeroport corrents que demà s’ha d’anar a treballar, sort d’elles,… però això és una altra historia,…
Voldria donar les gracies a tots aquells que pràcticament a diari us heu interessat per mi, que sempre em pregunteu com em va, com ho porto, ja sabeu, la llista és interminable, els amics la família, els del club,… per tots vosaltres,gràcies.
El pròxim objectiu era el meu primer Ironman al 2009, però he decidit deixar-ho pel 2010 per 2 motius: tinc ganes d’esperar a un amic que ressorgeix de les cendres per tornar a volar alt, va ser ell qui em va fer despertar el cuquet d’aquest món de la competició de curses i preparar-ne un de junts el 2010 i la segona és que tinc ganes de fer un any de club en les duatlons i triatlons, de tornar-li al club el que de moment m’ha donat. SALUT I FORÇA! I ENS VEIEM

Sergi.